Por Joan Bou
Publicado en: Levante

Hui és el Dia Internacional del Migrant. Aquesta jornada que ens demana parar l’atenció al fenomen de les migracions forçades hauria de servir per aprofundir en la comprensió d’aquest fet, conéixer millor les seues causes i conseqüències, assumir les repercussions globals que per a tots comporta i empatitzar solidària i responsablement amb les persones que sofreixen aquesta inhumana situació. Però em tem que, en el millor dels casos, un altre any, ens quedarem sols en algun acte minoritari dels xicotets grups més conscienciats –i que no defallisquen–, una breu pinzellada estadístico-emocional als mitjans de comunicació, alguna pia oració… i poc més.

Síria, Lesbos, Nigèria, Mèxic, Veneçuela, Melilla, els CIE… Els més de 80 milions de migrants que han de fugir de la fam o de la por són persones que excloem, que ‘el sistema’ deixa al marge, i enguany encara més, tal com les conseqüències de la covid-19 posen dramàticament de manifest. Però al ‘mercat’ li interessa i necessita de la immigració, com li interessa mantenir un cert grau de pobresa i d’incultura als pobles: s’assegura mà d’obra barata i manejable alhora que un col·lectiu de consumidors compulsiu i poc crític.

Cal adonar-se’n que la immigració no és necessàriament un problema. Més aviat hem de considerar-la com una situació transitòria en el temps i en l’espai, conseqüència d’altres circumstàncies i problemàtiques pre-existents, i crítica en el sentit que ve a descompondre una certa harmonia prèvia provocant el consegüent desassossec. Però que té també potencialitats suficients per a generar canvis i ajustos, precisos aquests perquè es renove constantment el procés històric del progrés humà. Les migracions han estat des de sempre un dels motors claus de la història.

Per als qui no entenen de raons de solidaritat, ni de justícia, ètiques, històriques o humanitàries, caldria que al menys saberen o recordaren que Espanya necessita dels immigrants pel seu índex de natalitat, per la seva estructura econòmica i social, per a mantenir el seu sistema de pensions i assistència sanitària i pel problema del seu acusat despoblament i desvertebració territorial. No és cert que els immigrants generen focus de marginació social amb tota la problemàtica que això comporta. La marginació o l’exclusió social –i amb ella alguna de les causes més importants del racisme i/o la xenofòbia– ve provocada per la pobresa i no per la immigració com molt bé ha explicat Adela Cortina.

Per què els diners poden circular lliurement per tot el món sense pagar cap impost i a les persones els exigim uns papers que no està a les seves mans aconseguir? Per què les transnacionals utilitzen sense pudor els beneficis de la globalització, però no globalitzem la sanitat, l’alimentació o l’escola? Caldrà amagar que aquestes són algunes de les causes fonamentals de la pobresa i, per tant, de la problemàtica de la immigració?

Si ningú no pot triar ni el lloc ni el moment del seu naixement, per què d’aquesta ‘casualitat’ alguns ens arroguem uns drets que neguem als altres, amb el pretext que són «estrangers»? Què fem, aleshores, amb la Declaració Universal dels Drets Humans, tot i saber que aquesta és la base imprescindible per a salvaguardar la pau?

Els qui continuem creient en el poder de la ciutadania en un sistema democràtic, ens donaríem per pagats si la celebració d’enguany del Dia Internacional del Migrant fos motiu perquè almenys alguns descobrírem amb una altra mirada la realitat del món que -per acció o per omissió- estem fent, i ens aproparem als xicotets signes que per tot arreu floreixen en tantes iniciatives personals i socials compromeses en fer el possible per la construcció d’un món més just.